Encara sembla ahir, quan el meu amic David (si David, encara me’n recordo de tu) i jo, en una de les converses que solíem tenir, em va proposar d’encetar algun projecte junts.
Era molt normal que quedéssim en alguna terrassa d’algun bar per xerrar de les coses que ens envoltaven i preocupaven, encara que ell, era la persona més positiva que coneixia.
Ell era un dels meus millors amics, i encara que a vegades ens emprenyàvem, ens escoltàvem molt, i aquí està la prova.
Ara que ja no hi ets, per circumstàncies que encara no arribo a entendre, és quan veig que et trobo a faltar, però ja saps que les coses no es fan com un creu, sinó com s’han de fer...
Ara que fem un any, i que encara ens fa falta arribar molt més lluny, volia agrair a totes les persones que fan possible aquesta revista, però sobretot, a la meva Marta, tota la paciència que té al darrere de tota la feinada que l’hi dono, i encara li sobra temps per dedicar-me aquest somriure que m’hipnotitza.
Donar les gràcies a l’ Oriol i a la Cristina, per apostar a cegues tot el seu coneixement, a la Sandra, Cristina C, Elisabet, Andreu, Lidia, Cristina S, Olga, Marina, Dànius...
i a tots els anunciants, que són els que d’una altra manera fan possible aquesta revista.
Tenim un munt de projectes en marxa. Ens acompanyes i fem pinya?
Xavi Ruiz
Director
facebook.com/xaviru
twitter.com/xavi_ruiz
info@larevistadevic.cat
