Sor Lucia Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és monja contemplativa de les dominiques de Manresa. Però no es limita a mirar el món des de darrera de les parets del convent de Santa Clara, sinó que hi interactua ajudant les persones més vulnerables de la societat des de la Fundació Rosa Oriol. El seu to directe i el seu discurs sense embuts contra el capitalisme i la corrupció l’han convertit en una religiosa mediàtica i en una gran candidata per aquell partit que aconsegueixi convèncer-la per entrar en política. Alguns ja ho han intentat, però Caram s’allunya de les temptacions.
El govern espanyol assegura que “el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat”. Hi està d’acord? En absolut. Potser els grans indicadors econòmics mostren certa recuperació, però això no està arribant a la gent. Mentre hi hagi una immensa majoria de gent sense feina i cap tipus de prestació social, el panorama serà dolent. La millora econòmica no es començarà a veure a la butxaca de la gent fins d’aquí dos o tres anys. Avui no hi ha polítiques socials capaces d’evitar tots els costos humans de la crisi que encara patim. A més, actualment els nostres polítics estan més preocupats per la campanya electoral que en la veritable signatura pendent: fer un pacte per eradicar la pobresa i l’exclusió social i crear llocs de treball dignes, perquè el mercat laboral espanyol actual és un camp de concentració d’esclaus assalariats.
Quina esperança té respecte els nous partits d’esquerres que critiquen precisament aquestes polítiques econòmiques? Els nous moviments que han sortit posen nerviosos a aquells que tenien majoria absoluta i que pensaven que Europa dóna “paté de cors” de la mà d’Angela Merkel per aplicar polítiques sense entranyes, que afecten els més febles. És bo que en aquest moment hi hagi una massa crítica considerable per evitar majories absolutes. Els ciutadans finalment han deixat de queixar-se i han sortit al carrer. Aquests partits són un motiu d’esperança.
Sembla que hi posa un però.... Sí. No n’hi ha prou amb la indignació per construir un nou model de país; cal estar disposats a invertir moltes dosis de sacrifici. Ens hem de deixar la pell per transformar aquesta situació. I hem de tenir clar que el model econòmic que teníem ens ha portat a la situació dramàtica de crisi. Hem de passar de la competitivitat sense entranyes a la cooperació, a un model d’economia de Bé Comú. Hi ha un motiu d’esperança en aquests nous moviments, però caldrà molta seriositat per a no defraudar a la gent.
Tenim els polítics que ens mereixem? En aquest moment, el país, per molt malament que ho hagi fet, no es mereix la classe política que té. Els ciutadans tan malament no ho hem fet perquè ens passin la factura que ens han passat. Hem d’aplicar un sentit molt crític, però també molt autocrític. Ens han venut i hem comprat lliurement un model de societat en què el consumisme ens ha consumit. Per tant, és legítim criticar i denunciar que hi ha manca de voluntat política, però també cal compromís dels ciutadans per canviar hàbits i models de vida.
Aquest any els catalans votarem tres vegades. Tenim una democràcia prou justa? Tenim una democràcia segrestada. Hi ha hagut majories que s’han sentit legitimades per imposar un model ignorant absolutament a la ciutadania. Respecte Catalunya, hem tingut tot un moviment d’afirmació dels drets com a país magnificats per la indignació de la crisi, però ens ha faltat un model i un projecte de país, que encara estem a temps de construir. Només ens arribarà el que desitgem si realment som capaços de treballar-ho. La solució no vindrà de dalt, sinó del compromís de les bases.
Encara creu que la independència de Catalunya serà “imminent”, com havia dit anteriorment? Em preocupa que un cop més la cosa quedi desinflada per un joc d’egos. Després de la consulta era el moment idoni per donar un pas endavant. L’aposta del president Mas em semblava molt important per anar tots a l’una, però sembla que la divergència de criteris, les pressions que hi ha dins de cada partit i els egos personals han frenat el procés. I això no ens ho podem permetre. Per tant, caldria fer un exercici d’autocrítica i exercir la pressió que podem fer com a ciutadans des d’Òmnium i l’ANC, perquè aquestes entitats han estat el motor i són les entitats que estan més lliures d’interessos personals i partidistes. Perquè sinó, després d’indignar-nos per la situació de pobresa, per la situació laboral i haver lluitat per un drets com a país, al final, no tindrem ni una cosa ni l’altre.
Estaríem tocant un llindar de desesperança perillós? Jo em declaro militant de l’esperança, però veig que la gent està cansada. A la gent se li havia marcat una fita i ara es dilueix com tantes altres coses. Em preocupa que la gent comenci a dir que se sent estafada.
Moralment es pot perdonar una persona corrupta? En aquest moment tots els que estan tacats per l’ombra de la corrupció haurien d’estar apartats, fins i tot, quan és “presumptament” perquè en aquest moment necessitem autenticitat radical. El Papa Francesc diu: “Pecadors sí, tots ens podem equivocar, però corruptes, no”. Quan la corrupció s’ha enquistat en la dinàmica d’una persona és molt difícil que canviï. Si un corrupte vol canviar se li han d’exigir actituds de justícia. En aquest sentit el criteri de l’Evangeli és vàlid per a tots: “Si has robat i has defraudat, torna a la societat tot el que t’has enriquit”. Per exemple, és insultant que Rodrigo Rato amb tot el que ha fet ara s’apunti a un curs de voluntariat. Només podem parlar de regeneració d’un corrupte si abans passa per la justícia. En resum, justícia abans que misericòrdia.
Molts d’aquests banquers que vostè ha criticat precisament ara passen pel banc dels acusats. La justícia està sent justa? No, perquè no tenim una justícia independent. Mentre els tres grans partits es reparteixin els llocs del poder judicial tindrem un justícia amb moltes assignatures pendents. Avui tenim jutges molt valents perquè ja no poden fer carrera. Aquest és el cas, per exemple, de Castro. A més, hi ha totes les pressions del govern per aturar aquests processos. Entre els mateixos partits s’estan tapant les vergonyes perquè tots tenen alguna ombra. La gent avui té sèries dificultats per creure en la justícia.
Segons la nova formulació de l’assignatura de religió impulsada pel ministre Wert “sense Déu no hi ha felicitat”. Ho comparteix? No hi ha vida autènticament humana sense felicitat. La vocació de tots els humans és la felicitat però uns li posem el nom de Déu i altres, altres noms. Personalment sí que Déu em dóna la felicitat perquè per a mi Déu és la felicitat i la vida mateixa. I això està més enllà de qualsevol confessió. Possiblement per un no creient Déu és la mateixa felicitat, per tant, això no vol dir que sense Déu no hi hagi felicitat. A l’escola s’ha de fer cultura religiosa i explicar els valors de totes les religions. En canvi, la transmissió dels valors de la fe i les oracions s’han de fer a casa i a la catequesi parroquial. Ara el govern vol guanyar terreny amb la religió perquè ha perdut el tema de l’avortament, però l’Església no pot imposar a la societat una ètica de màxims.
Vostè s’ha convertit en una religiosa mediàtica. L’hàbit la fa autocensurar o, al revés, l’ajuda a projectar el seu missatge? Tinc incontinència verbal. De fet en algun moment he pensat si sóc prou prudent, per no ferir sensibilitats. Quan parlo no represento una institució sinó la gent amb a qui estic treballant cada dia, gent pobre a qui no se es pot enganyar. Quan hi ha persones que no tenen el mínim per viure amb dignitat i ser feliç, no ens podem entretenir amb estupideses.
Ha de tenir límits la popularitat d’una religiosa? Els límits els dóna la presència que un aporta a cada mitjà, evidentment, però hi ha programes on no aniria mai. Programes que poden faltar a la sensibilitat del que estic fent, a la gent que represento o que poden ser una pèrdua de temps. També penso que l’Església mai no ha sabut vendre el seu producte, que no és fer més cristians, sinó explicar el que està fent per implicar la gent en la humanització de la història. I, en aquest sentit, no hi ha “llocs dolents” per explicar la nostra feina. Tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació reflectim el que nosaltres portem dins.
Ja l’han temptat per anar a alguna llista electoral? M’han temptat, però aquesta temptació no la tinc. Tot el que fem té connotacions polítiques, sobretot quan una lluita per la defensa dels Drets Humans i perquè hi hagi justícia social, però si m’apunto a una marca política concreta penso que perdria tota la meva llibertat i el sentit del que realment estic fent. L’altre cosa és que jo com a religiosa animi a la gent que es posi en política; es necessita gent capacitada per transformar la realitat. La política és l’art de servir el Bé Comú i necessitem gent que aposti per aquesta línia. Textos: Maria Coll /AMIC Fotos: Genís Serra /AMIC
El govern espanyol assegura que “el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat”. Hi està d’acord?
En absolut. Potser els grans indicadors econòmics mostren certa recuperació, però això no està arribant a la gent. Mentre hi hagi una immensa majoria de gent sense feina i cap tipus de prestació social, el panorama serà dolent. La millora econòmica no es començarà a veure a la butxaca de la gent fins d’aquí dos o tres anys. Avui no hi ha polítiques socials capaces d’evitar tots els costos humans de la crisi que encara patim. A més, actualment els nostres polítics estan més preocupats per la campanya electoral que en la veritable signatura pendent: fer un pacte per eradicar la pobresa i l’exclusió social i crear llocs de treball dignes, perquè el mercat laboral espanyol actual és un camp de concentració d’esclaus assalariats.
Quina esperança té respecte els nous partits d’esquerres que critiquen precisament aquestes polítiques econòmiques?
Els nous moviments que han sortit posen nerviosos a aquells que tenien majoria absoluta i que pensaven que Europa dóna “paté de cors” de la mà d’Angela Merkel per aplicar polítiques sense entranyes, que afecten els més febles. És bo que en aquest moment hi hagi una massa crítica considerable per evitar majories absolutes. Els ciutadans finalment han deixat de queixar-se i han sortit al carrer. Aquests partits són un motiu d’esperança.
Sembla que hi posa un però....
Sí. No n’hi ha prou amb la indignació per construir un nou model de país; cal estar disposats a invertir moltes dosis de sacrifici. Ens hem de deixar la pell per transformar aquesta situació. I hem de tenir clar que el model econòmic que teníem ens ha portat a la situació dramàtica de crisi. Hem de passar de la competitivitat sense entranyes a la cooperació, a un model d’economia de Bé Comú. Hi ha un motiu d’esperança en aquests nous moviments, però caldrà molta seriositat per a no defraudar a la gent.
Tenim els polítics que ens mereixem?
En aquest moment, el país, per molt malament que ho hagi fet, no es mereix la classe política que té. Els ciutadans tan malament no ho hem fet perquè ens passin la factura que ens han passat. Hem d’aplicar un sentit molt crític, però també molt autocrític. Ens han venut i hem comprat lliurement un model de societat en què el consumisme ens ha consumit. Per tant, és legítim criticar i denunciar que hi ha manca de voluntat política, però també cal compromís dels ciutadans per canviar hàbits i models de vida.
Aquest any els catalans votarem tres vegades. Tenim una democràcia prou justa?
Tenim una democràcia segrestada. Hi ha hagut majories que s’han sentit legitimades per imposar un model ignorant absolutament a la ciutadania. Respecte Catalunya, hem tingut tot un moviment d’afirmació dels drets com a país magnificats per la indignació de la crisi, però ens ha faltat un model i un projecte de país, que encara estem a temps de construir. Només ens arribarà el que desitgem si realment som capaços de treballar-ho. La solució no vindrà de dalt, sinó del compromís de les bases.
Encara creu que la independència de Catalunya serà “imminent”, com havia dit anteriorment?
Em preocupa que un cop més la cosa quedi desinflada per un joc d’egos. Després de la consulta era el moment idoni per donar un pas endavant. L’aposta del president Mas em semblava molt important per anar tots a l’una, però sembla que la divergència de criteris, les pressions que hi ha dins de cada partit i els egos personals han frenat el procés. I això no ens ho podem permetre. Per tant, caldria fer un exercici d’autocrítica i exercir la pressió que podem fer com a ciutadans des d’Òmnium i l’ANC, perquè aquestes entitats han estat el motor i són les entitats que estan més lliures d’interessos personals i partidistes. Perquè sinó, després d’indignar-nos per la situació de pobresa, per la situació laboral i haver lluitat per un drets com a país, al final, no tindrem ni una cosa ni l’altre.
Estaríem tocant un llindar de desesperança perillós?
Jo em declaro militant de l’esperança, però veig que la gent està cansada. A la gent se li havia marcat una fita i ara es dilueix com tantes altres coses. Em preocupa que la gent comenci a dir que se sent estafada.
Moralment es pot perdonar una persona corrupta?
En aquest moment tots els que estan tacats per l’ombra de la corrupció haurien d’estar apartats, fins i tot, quan és “presumptament” perquè en aquest moment necessitem autenticitat radical. El Papa Francesc diu: “Pecadors sí, tots ens podem equivocar, però corruptes, no”. Quan la corrupció s’ha enquistat en la dinàmica d’una persona és molt difícil que canviï. Si un corrupte vol canviar se li han d’exigir actituds de justícia. En aquest sentit el criteri de l’Evangeli és vàlid per a tots: “Si has robat i has defraudat, torna a la societat tot el que t’has enriquit”. Per exemple, és insultant que Rodrigo Rato amb tot el que ha fet ara s’apunti a un curs de voluntariat. Només podem parlar de regeneració d’un corrupte si abans passa per la justícia. En resum, justícia abans que misericòrdia.
Molts d’aquests banquers que vostè ha criticat precisament ara passen pel banc dels acusats. La justícia està sent justa?
No, perquè no tenim una justícia independent. Mentre els tres grans partits es reparteixin els llocs del poder judicial tindrem un justícia amb moltes assignatures pendents. Avui tenim jutges molt valents perquè ja no poden fer carrera. Aquest és el cas, per exemple, de Castro. A més, hi ha totes les pressions del govern per aturar aquests processos. Entre els mateixos partits s’estan tapant les vergonyes perquè tots tenen alguna ombra. La gent avui té sèries dificultats per creure en la justícia.
Segons la nova formulació de l’assignatura de religió impulsada pel ministre Wert “sense Déu no hi ha felicitat”. Ho comparteix?
No hi ha vida autènticament humana sense felicitat. La vocació de tots els humans és la felicitat però uns li posem el nom de Déu i altres, altres noms. Personalment sí que Déu em dóna la felicitat perquè per a mi Déu és la felicitat i la vida mateixa. I això està més enllà de qualsevol confessió. Possiblement per un no creient Déu és la mateixa felicitat, per tant, això no vol dir que sense Déu no hi hagi felicitat. A l’escola s’ha de fer cultura religiosa i explicar els valors de totes les religions. En canvi, la transmissió dels valors de la fe i les oracions s’han de fer a casa i a la catequesi parroquial. Ara el govern vol guanyar terreny amb la religió perquè ha perdut el tema de l’avortament, però l’Església no pot imposar a la societat una ètica de màxims.
Vostè s’ha convertit en una religiosa mediàtica. L’hàbit la fa autocensurar o, al revés, l’ajuda a projectar el seu missatge?
Tinc incontinència verbal. De fet en algun moment he pensat si sóc prou prudent, per no ferir sensibilitats. Quan parlo no represento una institució sinó la gent amb a qui estic treballant cada dia, gent pobre a qui no se es pot enganyar. Quan hi ha persones que no tenen el mínim per viure amb dignitat i ser feliç, no ens podem entretenir amb estupideses.
Ha de tenir límits la popularitat d’una religiosa?
Els límits els dóna la presència que un aporta a cada mitjà, evidentment, però hi ha programes on no aniria mai. Programes que poden faltar a la sensibilitat del que estic fent, a la gent que represento o que poden ser una pèrdua de temps. També penso que l’Església mai no ha sabut vendre el seu producte, que no és fer més cristians, sinó explicar el que està fent per implicar la gent en la humanització de la història. I, en aquest sentit, no hi ha “llocs dolents” per explicar la nostra feina. Tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació reflectim el que nosaltres portem dins.
Ja l’han temptat per anar a alguna llista electoral?
M’han temptat, però aquesta temptació no la tinc. Tot el que fem té connotacions polítiques, sobretot quan una lluita per la defensa dels Drets Humans i perquè hi hagi justícia social, però si m’apunto a una marca política concreta penso que perdria tota la meva llibertat i el sentit del que realment estic fent. L’altre cosa és que jo com a religiosa animi a la gent que es posi en política; es necessita gent capacitada per transformar la realitat. La política és l’art de servir el Bé Comú i necessitem gent que aposti per aquesta línia.
Textos: Maria Coll /AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!