Entrevista a Manel Montero, autor de "Buscant en Kevin"


Què va ser el que et va incitar a escriure?

Quan vaig començar a fer recerca sobre la figura de Kevin Rebbechi vaig anar trobant tot un material informatiu que em va semblar molt atractiu, però tenia la sensació que guardar-me’l i prou era un gest egoista. Així que vaig decidir escriure tot el que anava vivint mentre anava buscant per arxius o pels llocs que visitava, al final vaig valorar que tot allò valia la pena exposar-ho en un llibre.

Què és el que més et motiva a l'hora d'escriure?

Personalment tinc la sensació que és un exercici de generositat, sóc empàtic per naturalesa i crec que escriure ha estat una forma molt agradable d'exposar gràficament el que visc o el que sento.

Qui va ser el primer a llegir el teu llibre? Va ser aquesta persona la qual et va animar a publicar?

La família de Kevin a Austràlia. Així que vaig tenir acabat l’esborrany traduït a l’anglès, els hi vaig passar, primer perquè Marielle Rebbechi, el vincle amb la família amb qui he estat més en contacte, es va oferir a ajudar-me a donar el sentit que calia a la meva traducció literal del text en català. Llegir el sentit de les meves paraules escrites en català, amb el mateix sentit en anglès va ser un motiu essencial per a publicar el llibre.

En quin moment et vas adonar que volies escriure un llibre sobre en Kevin?

En el moment en què Nina Rebbechi, neboda de Kevin, em va dir que deixava a les meves mans el llegat i voluntat que el seu pare, Greg Rebbechi germà petit de Kevin, volia que s’escrivís sobre el seu germà gran. Aquest emotiu moment va ser el detonant definitiu per què escrivís el llibre.

Quins aspectes nous, siguin bons o dolents, ha aportat a la teva vida el fet d’escriure el llibre?

En aquest cas i com a primera experiència, val a dir que totes les sensacions són positives. Però em quedo amb la càrrega emotiva que ha tingut contactar amb una família als antípodes d’on ens trobem i el vincle afectiu que hem creat, un vincle que salva qualsevol distància física que pugui haver-hi.

T’agradaria dedicar-te a escriure?

Per sort tinc una feina que estimo, estar al servei de la gent que viu i conviu a la ciutat de Vic, la meva ciutat, és una gran satisfacció. Escriure ha estat més un complement personal molt gratificant, no voldria qualificar-ho com un hobby. Ara bé, si escriure pogués arribar, en algun moment, a substituir la satisfacció que m’aporta el meu treball i no parlo d’econòmicament, que també és important, aleshores no m’importaria dedicar-me a escriure.

Ens podries donar un avançament si ara estàs escrivint alguna cosa?

Ara mateix estic acabant l’edició del llibre en castellà. He rebut sol·licitud de persones que els interessaria tenir el llibre en castellà per una qüestió idiomàtica i vull correspondre’ls. Quan acabi aquesta tasca, no sé, escriure ha estat una fiblada molt encisadora.
Publica un comentari a l'entrada

Comentaris