Josep Cuní (Tiana, 1953) és un dels periodistes de referència a Catalunya. I com a tal, un dels principals líders d'opinió del país. Des de fa quatre anys presenta '8 al Dia' a 8tv, un programa diari de més de tres hores que s'ha consolidat com a tribuna d'anàlisi de la convulsa actualitat política, econòmica i social del país. Un nou pas en una trajectòria de més de quaranta anys al capdavant de tota mena de projectes radiofònics i televisius, en l'àmbit públic i en el privat, vinculats sempre a la informació diària. "De la meva quinta en queden pocs al peu del canó", constata. Qui millor que ell, per tant, per radiografiar sense pèls a la llengua qüestions com el panorama comunicatiu català, el paper preponderant de la política a la televisió actual, o la societat "atrinxerada" que al seu parer ha creat el Procés català.
L’ecosistema televisiu català és prou ric i variat? Catalunya dóna pel que dóna, i el marge de negoci és el que és. Una cadena privada ho té molt difícil davant d’una pública molt potent, amb molt de diner públic al darrere i a més amb publicitat, perquè constitueix una certa competència deslleial. L’àmbit públic en el nostre cas té un excés de preponderància, perquè intimida el privat i fa que no gosi ni posar-s’hi. Això no és normal en un mercat lliure.
Malgrat aquestes traves, fa quatre anys vostè va decidir fer el salt a la privada. Sempre m’ha pogut la voluntat de normalitzar aquest país en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Vull viure en un país el més normal possible. Ningú hagués donat ni euro per nosaltres fa quatre anys quan vaig dir que volia potenciar una televisió privada. Avui estem molt satisfets, superem el vuit per cent d’espectadors de mitjana, amb puntes de 450.000 i sovint som líders a la nostra franja horària.
Líder amb un programa que té en la política el seu ingredient principal. És un programa basat en l’actualitat, però la política és la que la domina totalment ara mateix. Això és fruit de la realitat política i econòmica que vivim des de fa temps: el possible rescat d’Espanya quan va començar la crisi, la irrupció de Podem, l’independentisme a Catalunya i les friccions amb Espanya... Tot plegat són un conjunt d’ingredients que la realitat ha amassat fins a crear un pastís considerable
Com valora que la política estigui més present que mai a la televisió, fins i tot en ‘primetime’ a les cadenes privades? La televisió ha substituït els parlaments, o millor dit, els ha complementat, perquè dóna molta més vida a la política, permet un debat molt més obert, fresc, espontani i punyent, allunyat dels estereotips que veiem al Congrés o al Parlament. A la televisió, i també a la ràdio, més enllà de les seves idees el polític també hi ha de projectar capacitat de seducció.
Això no comporta un risc d’excés d’espectacle i, per tant, de frivolitat? Si el programa televisiu ha de competir en primetime evidentment l’hi has de donar una dosi d’espectacle, però aquest concepte no és pas negatiu en sí mateix. Televisar la política no és posar una càmera al Parlament. Quan fas televisió, quan contraposes un argument amb el d’altres veus, s’esvaeix el control polític sobre el missatge i les opinions que s’exposen. Aquest contrast és la democràcia. Però això no acaba d’agradar. En el fons no tenim un problema de llibertat, sinó “amb” la llibertat. Ens molesta que ens contradiguin, que ens desmuntin les idees, però resulta que l’altre té tant de dret com tu a explicar-se. Hi ha un excés d’intolerància, de contundència, que ens porta a una societat de dues trinxeres.
Es refereix a dos bàndols enfrontats a Catalunya a causa del Procés? Són dos bàndols que volen parlar en nom de la totalitat. Però enmig hi ha un gran gruix de persones, ningú sap quantes perquè no ens han deixat votar i no les hem pogut comptar. Però són la gran majoria, o com a mínim les qui acabaran inclinant la balança. I cada bàndol se les vol apropiar. Aquests moviments estan tibant molt la corda entre dues maneres d’entendre la societat catalana. I de la mateixa manera que en el sector unionista hi ha molta intolerància, també s’ha de denunciar la intolerància que hi ha en l'independentista. No tot són dimonis per una banda i angelets per l’altra.
Sembla que la majoria de mitjans de comunicació també han triat bàndol. Sí, i això em dol, perquè jo estic per la causa del periodisme, no pel periodisme de la causa. Quan la societat democràtica es tensa, és el periodisme qui l’ha de distendre. Però aquí, que ens hem passat la vida criticant els mitjans de Madrid, hem caigut en el mateix parany. I és curiós com hi ha determinats mitjans catalans que es passen el dia parlant dels de Madrid. Per què? Si defenses que hem de marxar, doncs no els facis cas. Tan feble és el teu punt de vista que necessites utilitzar el que diu l’altre per enfortir-te? I a sobre, a tots dos costats s'atorguen l'exercici del periodisme més pur, quan saben que no és veritat. Avui aquesta puresa del periodisme no l’exerceix ningú.
Considera que hi ha una majoria silenciosa a Catalunya que no és apel·lada per cap partit ni mitjà de comunicació? Hi ha una majoria que no té clara quina és la situació, que pot entendre una postura sense arrenglerar-s’hi però sense que això impliqui que vulgui formar part de l’altra. Per què passa això? Doncs perquè, si som honestos, aquí en realitat no hem tingut un debat real. Fins al 9-N, la pugna era sobre si podíem o no podíem votar, un debat en si mateix fals que va fer de cuirassa perquè no ens centréssim en allò que fa temps que hauria de ser el debat autèntic: els pros i contres de la independència. I fixa't si interessa poc aquest debat que avui encara no s'ha produït. Encara no hem vist, ni jo he pogut organitzar, un debat fora dels estereotips, les frases fetes i els eslògans fàcils. I em pregunto: quan arribarà? Perquè com més trigui, menys temps tindrà la majoria silenciosa per assimilar conceptes, deduir a partir d'ells i finalment prendre posicions. Al final serà d'aquesta majoria de qui acabarà depenent el Procés.
Per què, segons vostè, interessa tan poc promoure aquest debat? Segurament perquè els dos grans globus es desinflarien. El del ‘no’ perquè es basa en una intransigència total i parteix de la base que res es pot canviar; i el ‘sí’ perquè saben que hi ha una realitat política i econòmica que fa molt difícil complir amb el seu desig. El 'sí' s'ha instal·lat en una gran il·lusió, molt legítima, però quan hi ha més il·lusió que realitat, tens un problema. Uns van amb el vot de la por, i els altres amb el vot de la il·lusió. I el vot del realisme on és? La situació és complexa, el que planteja el procés no és pas un conte de fades sinó quelcom molt més complicat. És imprescindible que arribi un discurs centrat i racional. El que avui necessitem són idees, dades i conceptes clars i contrastats. Però al final només s'opta per desqualificar el discurs que no ens agrada escoltar.
L’ecosistema televisiu català és prou ric i variat?
Catalunya dóna pel que dóna, i el marge de negoci és el que és. Una cadena privada ho té molt difícil davant d’una pública molt potent, amb molt de diner públic al darrere i a més amb publicitat, perquè constitueix una certa competència deslleial. L’àmbit públic en el nostre cas té un excés de preponderància, perquè intimida el privat i fa que no gosi ni posar-s’hi. Això no és normal en un mercat lliure.
Malgrat aquestes traves, fa quatre anys vostè va decidir fer el salt a la privada.
Sempre m’ha pogut la voluntat de normalitzar aquest país en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Vull viure en un país el més normal possible. Ningú hagués donat ni euro per nosaltres fa quatre anys quan vaig dir que volia potenciar una televisió privada. Avui estem molt satisfets, superem el vuit per cent d’espectadors de mitjana, amb puntes de 450.000 i sovint som líders a la nostra franja horària.
Líder amb un programa que té en la política el seu ingredient principal.
És un programa basat en l’actualitat, però la política és la que la domina totalment ara mateix. Això és fruit de la realitat política i econòmica que vivim des de fa temps: el possible rescat d’Espanya quan va començar la crisi, la irrupció de Podem, l’independentisme a Catalunya i les friccions amb Espanya... Tot plegat són un conjunt d’ingredients que la realitat ha amassat fins a crear un pastís considerable
Com valora que la política estigui més present que mai a la televisió, fins i tot en ‘prime time’ a les cadenes privades?
La televisió ha substituït els parlaments, o millor dit, els ha complementat, perquè dóna molta més vida a la política, permet un debat molt més obert, fresc, espontani i punyent, allunyat dels estereotips que veiem al Congrés o al Parlament. A la televisió, i també a la ràdio, més enllà de les seves idees el polític també hi ha de projectar capacitat de seducció.
Això no comporta un risc d’excés d’espectacle i, per tant, de frivolitat?
Si el programa televisiu ha de competir en prime time evidentment l’hi has de donar una dosi d’espectacle, però aquest concepte no és pas negatiu en sí mateix. Televisar la política no és posar una càmera al Parlament. Quan fas televisió, quan contraposes un argument amb el d’altres veus, s’esvaeix el control polític sobre el missatge i les opinions que s’exposen. Aquest contrast és la democràcia. Però això no acaba d’agradar. En el fons no tenim un problema de llibertat, sinó “amb” la llibertat. Ens molesta que ens contradiguin, que ens desmuntin les idees, però resulta que l’altre té tant de dret com tu a explicar-se. Hi ha un excés d’intolerància, de contundència, que ens porta a una societat de dues trinxeres.
Es refereix a dos bàndols enfrontats a Catalunya a causa del Procés?
Són dos bàndols que volen parlar en nom de la totalitat. Però enmig hi ha un gran gruix de persones, ningú sap quantes perquè no ens han deixat votar i no les hem pogut comptar. Però són la gran majoria, o com a mínim les qui acabaran inclinant la balança. I cada bàndol se les vol apropiar. Aquests moviments estan tibant molt la corda entre dues maneres d’entendre la societat catalana. I de la mateixa manera que en el sector unionista hi ha molta intolerància, també s’ha de denunciar la intolerància que hi ha en l'independentista. No tot són dimonis per una banda i angelets per l’altra.
Sembla que la majoria de mitjans de comunicació també han triat bàndol.
Sí, i això em dol, perquè jo estic per la causa del periodisme, no pel periodisme de la causa. Quan la societat democràtica es tensa, és el periodisme qui l’ha de distendre. Però aquí, que ens hem passat la vida criticant els mitjans de Madrid, hem caigut en el mateix parany. I és curiós com hi ha determinats mitjans catalans que es passen el dia parlant dels de Madrid. Per què? Si defenses que hem de marxar, doncs no els facis cas. Tan feble és el teu punt de vista que necessites utilitzar el que diu l’altre per enfortir-te? I a sobre, a tots dos costats s'atorguen l'exercici del periodisme més pur, quan saben que no és veritat. Avui aquesta puresa del periodisme no l’exerceix ningú.
Considera que hi ha una majoria silenciosa a Catalunya que no és apel·lada per cap partit ni mitjà de comunicació?
Hi ha una majoria que no té clara quina és la situació, que pot entendre una postura sense arrenglerar-s’hi però sense que això impliqui que vulgui formar part de l’altra. Per què passa això? Doncs perquè, si som honestos, aquí en realitat no hem tingut un debat real. Fins al 9-N, la pugna era sobre si podíem o no podíem votar, un debat en si mateix fals que va fer de cuirassa perquè no ens centréssim en allò que fa temps que hauria de ser el debat autèntic: els pros i contres de la independència. I fixa't si interessa poc aquest debat que avui encara no s'ha produït. Encara no hem vist, ni jo he pogut organitzar, un debat fora dels estereotips, les frases fetes i els eslògans fàcils. I em pregunto: quan arribarà? Perquè com més trigui, menys temps tindrà la majoria silenciosa per assimilar conceptes, deduir a partir d'ells i finalment prendre posicions. Al final serà d'aquesta majoria de qui acabarà depenent el Procés.
Per què, segons vostè, interessa tan poc promoure aquest debat?
Segurament perquè els dos grans globus es desinflarien. El del ‘no’ perquè es basa en una intransigència total i parteix de la base que res es pot canviar; i el ‘sí’ perquè saben que hi ha una realitat política i econòmica que fa molt difícil complir amb el seu desig. El 'sí' s'ha instal·lat en una gran il·lusió, molt legítima, però quan hi ha més il·lusió que realitat, tens un problema. Uns van amb el vot de la por, i els altres amb el vot de la il·lusió. I el vot del realisme on és? La situació és complexa, el que planteja el procés no és pas un conte de fades sinó quelcom molt més complicat. És imprescindible que arribi un discurs centrat i racional. El que avui necessitem són idees, dades i conceptes clars i contrastats. Però al final només s'opta per desqualificar el discurs que no ens agrada escoltar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!